Dissabte 16 de febrer vaig tornar a mobilitzar-me. Vaig ser a la Gran Via de Barcelona on 380.000 persones ("ni pa ti, ni pa mi") vam posar veu i imatge al lema "L'AUTODETERMINACIÓ NO ÉS DELICTE" en protesta pel judici als presos polítics.
I vaig sortir-ne amb molt bones vibracions perquè, a part de constatar que tornàvem a ser una gran gentada diversa i transversal que no defalleix, vaig notar un canvi col·lectiu: més càntics, més somriures, més confiança, més optimisme...
I no vaig ser l'únic (mireu el que escrivia jo tornant a casa amb l'autobús de Calders i el que escrivia el president Quim Torra):
I penso que la causa d'aquest canvi es deu als dos fets que han passat aquesta setmana:
1.- D'una banda l'inici del judici ens ha permès tornar a veure i sentir els nostres presos polítics. I la seva gran categoria moral i intel·lectual, juntament amb els molts i contundents suports internacionals, ha capgirat la ràbia, el dolor i la tristesa pel seu injust empresonament en orgull, força i confiança.
2.- D'altra banda, la fermesa dels polítics independentistes a Madrid (PDCat i ERC) mantenint un digne i contundent "No!" als pressupostos del PSOE, ha provocat una inestabilitat política que ha acabat en convocatòria de noves eleccions. I aquesta inestabilitat política, i de retruc econòmica, sabem que és el que més preocupa Europa i els pot forçar a intervenir.
El fiscal Cadena va dir aquella barrabassada que érem "muralles humanes que es llançaven contra les forces de seguretat"... Doncs potser no anava tan desencaminat...
Ara ens hem adonat que realment podem ser muralla. Muralla per l'ultradreta nacionalista espanyola, muralla per l'estabilitat política a España...
I ser "muralla" ens ha tornat el somriure.
Ens en sortirem!
Si som molts (i som molts!) i anem junts (i som molts els que volem anar junts!) ens en sortirem!
I us ho dic amb un gran somriure a la cara!
