Recordo l’entusiasme del moment, la sensació tan agradable de tenir una eina unitària, aglutinadora de diferents sensibilitats però amb un objectiu comú i paral·lela als moviments polítics. Recordo la sensació de possibilisme, l’alegria d’una onada que creixia. Evidentment me'n vaig fer soci.
Recordo com l’onze de setembre de 2012 vaig assistir a la meva primera manifestació per la Diada a Barcelona, formant part de 3 autocars que s’hi van afegir des de Calders. Recordo la pell de gallina en veure els milers i milers d’estelades a Barcelona, estar hores sense pràcticament poder moure’ns de lloc, la borratxera d’aquelles sensacions. Fins i tot el poema que vaig escriure hores abans de participar-hi:
Des d’aquella Diada no vam faltar-hi a cap i ja hi anàvem els quatre de casa. Cada any vam anar-hi: el 2013 a Pont de Molins formant part de l’espectacular Via Catalana; el 2016 a Berga, a la Diada descentralitzada; i la resta d’anys a Barcelona. Fins que va arribar la pandèmia i ens vam quedar a casa, després d’haver anat a mil i una convocatòries quan després de l’impressionant 1 d’octubre la repressió ens va mantenir mobilitzats davant la repressió. Vam anar a Brussel·les, a Madrid, a la presó de Lledoners tantes vegades com vam poder, a les places dels ajuntaments...
I avui m’he quedat a casa amb una sensació estranya i he volgut reflexionar en veu alta sobre el perquè d’aquesta decisió.
Segueixo tenint les mateixes ganes d’assolir la independència que tots aquells anys que vaig anar-hi, però moltes coses han canviat.
D’una banda el govern de la Generalitat (plenament legítim i respectable) té un tarannà que no sembla demostrar cap mena de pressa ni excessiu interès per fer passos per aconseguir l’objectiu de la independència.
D’altra banda, entre els partits polítics independentistes no sembla haver-hi cap mena d’entesa ni ganes de treballar conjuntament. Crítiques creuades, retrets, desqualificacions, diferències de criteri i manca d’acció unitària. No semblen compartir idees ni tenir una estratègia conjunta.
Com a resultes de tota la repressió rebuda, els lideratges són tebis. Un Carles Puigdemont, un Jordi Cuixart, una Carme Forcadell o un David Fernández (per posar uns exemples) eren persones d’un carisma i una integritat moral que es posaven davant de la gent i li mostraven el camí. I sortir al carrer per donar-los capital humà era encoratjador, tenia sentit: calia demostrar que érem molts perquè quan ells es moguessin ho fessin amb tot aquest potencial ben visible al seu darrere.
Si ara sortim al carrer i demostrem que seguim sent molts, qui es posarà al davant per aprofitar aquest capital humà? No tinc la sensació que aquesta mobilització actual tingui un sentit pràctic immediat. No tinc la sensació que ningú ara mateix estigui disposat a recollir aquest capital humà per fer res.
Hi ha gent que diu que cal seguir demostrant que som molts i ho respecto i m’agrada que els carrers puguin veure’s ben plens i penso que seguim sent els mateixos -o potser més- els que volem la independència, però necessitem que al capdavant hi hagi algú que reculli aquesta força i la utilitzi per avançar perquè això de “només el poble salva el poble” és ben veritat, però sempre i quan hi hagi uns líders al davant que siguin valents i que pressionin a partir d’aquesta força.
I ara no sento que sigui així.
Ens falten líders potents. Ens falta un Carles Puigdemont o un nou líder (recordo perfectament com no tenia ni idea de qui era en Puigdemont quan va sortir com a relleu de l’Artur Mas per presidir la Generalitat i com l’he arribat a admirar) que es posi davant del carro i el faci avançar. Ens falta una nova ANC que aglutini, que no miri les sigles dels partits, que no estigui pendent de les cadires i les pagues i només es mogui per l’objectiu d’assolir la independència. Ens falta una unitat que faci que TOTS puguem anar de bracet cap a aquest objectiu, sense perdre energia ni temps en criticar els que fan els d’un partit o els d’un altre.
En tots aquests anys, cada vegada que algú ha malparlat dels de la CUP o dels d’ERC o dels de Junts sempre he dit el mateix: que érem necessaris tots i que només podíem aconseguir l’objectiu junts. Fins fa ben poc sabíem que tan si votàvem a un o a un altre, malgrat algunes diferències programàtiques, teníem clar que estàvem votant INDEPENDÈNCIA. I ara pateixo per si a les properes eleccions ho podrem tenir tan clar. Hi ha qui diu que cal fer partits nous que tinguin clar l’objectiu de la independència, hi ha qui diu que l’ANC s’ha de presentar com a partit per aglutinar aquest vot, hi ha qui diu que cal votar “escons en blanc” per demostrar que no estem d’acord en el que ara fan els partits... A mi tot això em fa pensar en “divisions” i si ens dividim els números ja no surten. Només ens en podem sortir si anem plegats, tots alhora.
Potser per tot això, aquest any m’he quedat a casa i no he anat a la manifestació de Barcelona. Perquè penso que estem en un moment que ningú no aprofitarà tot aquest capital humà que avui s’hagi pogut desplegar a la capital catalana. I no veig la manera de revertir-ho si no canvien les persones que estan al capdavant de partits i entitats.
La gent hi som, però no hi ha ni els líders ni les estructures adequades per aprofitar aquesta força. Sembla que es tanca una etapa i això només pot voler dir que en començarà una altra. Tan de bo es vagin movent les peces, es tanquin les lluites entre partits, canviïn les persones i pugui tornar a trobar útil tornar-me a mobilitzar.
Avui al migdia, una persona que anava amb la samarreta negra de la Diada d’enguany i estava a punt d’agafar l’autobús per anar-hi m’ha interpel·lat dient-me:
• No et faig sentir culpable?
Doncs no. No em sento culpable de no mobilitzar-me avui. Ho he fet mil i una vegades, no soc gens sospitós de no voler lluitar per la independència. Respecto profundament i aplaudeixo tots els que avui hi han anat i mantenen la flama visible, però penso que som persones que en el nostre dia a dia no només som patriotes, també som pares, fills, parelles, professionals i cossos cansats... i tenim una energia determinada que hem de decidir en cada moment on posem.
Passar tot el dia a Barcelona, a peu dret, sota el sol, arribar tard a casa i cansadíssim i l’endemà haver d’anar a treballar i començar la setmana esgotat... Ho he fet molts anys perquè hi havia una il·lusió i una energia que m’empenyia a fer-ho i que enguany no hi ha sigut. Però no em sento culpable.
Penso que han de canviar moltes coses per poder recuperar les sinergies que anys enrere ens van fer avançar i cremar etapes d’una manera il·lusionant. Uns canvis que potser es poden resumir en dos:
1. Treballar la unitat d’acció i d’objectiu de totes les forces independentistes.
2. Canviar els lideratges actuals i buscar-ne de nous que siguin potents i engrescadors.
Mai no he jutjat els que decidien no mobilitzar-se quan jo ho feia. Només faltaria.
Tan de bo torni a trobar la il·lusió i la utilitat de tornar-me a mobilitzar properament.
Visca Catalunya lliure!